Església

Ja es fa menció d’aquesta església en un acte de testimoniatge celebrat a l’altar de Santa Llocaia de l’església de Santa Eulàlia l’any 1078. Al llarg dels segles XI, XII i XIII es registren diverses donacions a favor de l’església. Els monestirs de Sant Cugat i després el de Sant Miquel del Fai tenien drets sobre l’església, fins que a finals del segle XIV fou incorporada a la seu de Barcelona. Entre els segles XII i XV només s’esmenten dos altars: l’altar major dedicat a Santa Eulàlia i el de Santa Llocaia. L’any 1446, però, es descriuen l’altar major i dos més, un dedicat a Santa Maria i un altre a Sant Miquel. No és fins a 1562 que apareix, per primera vegada, un altar dedicat a Sant Sebastià i caldrà esperar fins a 1591 per trobar l’altar del Roser. Finalment, l’any 1626 s’esmenta un altar dedicat a Sant Isidre per primera vegada. A causa de tots aquests nous altars, l’edifici fou ampliat al llarg dels segles XVI i XVII. L’any 1737 es va manar als obrers de l’església blanquejar les parets interiors de l’edifici. El segle XIX va presenciar la transformació de l’església en diversos aspectes i l’edifici va ser refet en bona part el 1880. Aquell mateix any, el rector Francesc Llanes escrivia que el temple anterior “perteneciente a los siglos décimotercero o décimocuarto, era de pocas dimensiones y de muy mal gusto”. Al primer quart del segle XX, el nombre d’altars havia crescut: a banda de l’altar major, hi havia el de la Immaculada, el del Roser, el del Sagrat Cor a la capella del Santíssim, el de Nostra Senyora dels Dolors, el de Sant Sebastià, el de Sant Isidre i l’altar de la Verge de la Llàntia i la Candela. El 23 de juliol de 1936 l’església fou assaltada, es van cremar la majoria d’altars, així com l’arxiu parroquial. Durant la Guerra Civil (1936-1939), l’església va ser tancada al culte. El Comitè Antifeixista Revolucionari local va confiscar l’església, que va esdevenir un magatzem per als paletes. Un cop passada la guerra, es van reparar els desperfectes i es van fer algunes obres noves, com l’escala d’accés a l’edifici. A la dècada de 1950 A.M. Lairisa hi va pintar unes pintures del judici i del martiri de Santa Eulàlia i a la volta s’hi va pintar una escena de la Glòria.

Descripció:

Tot i que sembla que l’església de Santa Eulàlia és d’origen romànic, la fàbrica que actualment es veu es deu a les reformes fetes en el segles XVII (portalada) i XIX (1880). És un edifici d’una sola nau amb voltes sostingudes per pilastres amb arcs de mig punt a la volta i llunetes i naus laterals, reforçat per matxons a l’exterior. En el costat nord té adossada una petita capella amb absis. La coberta de l’absis és de mitja taronja. La façana principal acaba rematada per un capcer amb motllura i sobre el tester per una creu, amb esferes als extrems; el mur està esgrafiat a manera de carreu. La portalada, obrada en el XVII, està formada per mitges columnes amb capitells jònics que suporten un frontó triangular amb dentells a l’interior i a la base. Cadascun d’aquest elements està rematat per pilar i volutes. En els pedestals hi ha l’escut de Santa Eulàlia. A la portalada principal s’hi accedeix per una escalinata refeta en el 1942, en els darrers anys, se li ha afegit una rampa per millorar-ne l’accessibilitat. Les baranes de l’escala estan decorades amb motius esquemàtics. En el costat est hi ha el campanar de planta quadrada i sobre alçat per l’arquitecte Raspall, en el 1935, per posar-hi el rellotge, acaba coronat per merlets. Té una obertura d’arc de mig punt per banda, protegit amb balustrada. En el costat de ponent hi ha una capella.